Endavant Digital: "Cinc anys d´invasió
El que malament comença, pitjor acaba. Aquesta dita reflecteix fil per randa el que ha estat aquest lustre de conflicte que els Estats Units, i alguns altres països –cada vegada menys- duen a terme a l´Iraq. Les xifres parlen per si soles: més de 150.000 víctimes civils, més de quatre milions d´iraquians exiliats segons l´Organització Mundial de la Salut (OMS); 4.000 soldats de l´exèrcit dels Estats Units morts -el darrer aquesta mateixa setmana-; i 12.000 milions de dòlars al mes costa a les arques nord-americanes la despesa militar, que al llarg de cinc anys sumen més de 500.000 milions.
A banda d´aquestes xifres, els ciutadans iraquians han hagut d´aprendre a viure quotidianament amb la por pel risc d´un atemptat en qualsevol moment i lloc. La zona, com és sabut, s´ha convertit en un polvorí amb atemptats dia rere dia i esclats incontrolats de violència sectària.
Però sembla que per alguns, aquestes xifres i la situació real “sense ser idíl·lica, és molt bona”. Aquesta reflexió, d´un cinisme en estat pur, té autor, l´expresident del govern espanyol, José Mª Aznar durant una entrevista en una emissora britànica , coincidint amb l´aniversari de la invasió a la qual el seu govern va donar suport.
Lluny de l´autocrítica, com així han reconegut ja altres dirigents, Aznar no té cap dubte que faria exactament el mateix que fa cinc anys. “Actuaria de la mateixa manera. Tot i que va ser un moment difícil per a mi, la meva consciència i la meva ment estan clares”, segons comentava tranquil·lament .
És ben clar que l´expresident no vol veure ni creure que els motius pels quals l´anomenat “trio de les Açores” –Blair, Bush, Aznar- endegaren el conflicte no se sostenen des de fa temps. No es van trobar les armes de destrucció massiva, no s´ha demostrat la relació entre Saddam Hussein i Al-Qaida, i no s´ha democratitzat l´Iraq, ni molt menys pacificat. Així, de la mediàtica “missió complerta” que pomposament va anunciar Bush a bord d´un portaavions quan van entrar a Bagdad el maig del 2003, hem passat a intentar sortir-ne el més aviat possible .
De fet, la candidata Hillary Clinton, que en el seu moment va donar el vist-i-plau a la guerra, ara ja promet que si guanya les pròximes eleccions dissenyarà un pla de retirada. Un compromís electoral que arriba una mica tard, però que és benvingut, tal i com en el seu moment va fer Rodríguez Zapatero."
El que malament comença, pitjor acaba. Aquesta dita reflecteix fil per randa el que ha estat aquest lustre de conflicte que els Estats Units, i alguns altres països –cada vegada menys- duen a terme a l´Iraq. Les xifres parlen per si soles: més de 150.000 víctimes civils, més de quatre milions d´iraquians exiliats segons l´Organització Mundial de la Salut (OMS); 4.000 soldats de l´exèrcit dels Estats Units morts -el darrer aquesta mateixa setmana-; i 12.000 milions de dòlars al mes costa a les arques nord-americanes la despesa militar, que al llarg de cinc anys sumen més de 500.000 milions.
A banda d´aquestes xifres, els ciutadans iraquians han hagut d´aprendre a viure quotidianament amb la por pel risc d´un atemptat en qualsevol moment i lloc. La zona, com és sabut, s´ha convertit en un polvorí amb atemptats dia rere dia i esclats incontrolats de violència sectària.
Però sembla que per alguns, aquestes xifres i la situació real “sense ser idíl·lica, és molt bona”. Aquesta reflexió, d´un cinisme en estat pur, té autor, l´expresident del govern espanyol, José Mª Aznar durant una entrevista en una emissora britànica , coincidint amb l´aniversari de la invasió a la qual el seu govern va donar suport.
Lluny de l´autocrítica, com així han reconegut ja altres dirigents, Aznar no té cap dubte que faria exactament el mateix que fa cinc anys. “Actuaria de la mateixa manera. Tot i que va ser un moment difícil per a mi, la meva consciència i la meva ment estan clares”, segons comentava tranquil·lament .
És ben clar que l´expresident no vol veure ni creure que els motius pels quals l´anomenat “trio de les Açores” –Blair, Bush, Aznar- endegaren el conflicte no se sostenen des de fa temps. No es van trobar les armes de destrucció massiva, no s´ha demostrat la relació entre Saddam Hussein i Al-Qaida, i no s´ha democratitzat l´Iraq, ni molt menys pacificat. Així, de la mediàtica “missió complerta” que pomposament va anunciar Bush a bord d´un portaavions quan van entrar a Bagdad el maig del 2003, hem passat a intentar sortir-ne el més aviat possible .
De fet, la candidata Hillary Clinton, que en el seu moment va donar el vist-i-plau a la guerra, ara ja promet que si guanya les pròximes eleccions dissenyarà un pla de retirada. Un compromís electoral que arriba una mica tard, però que és benvingut, tal i com en el seu moment va fer Rodríguez Zapatero."
0 comentarios:
Publicar un comentario en la entrada