viernes 30 de mayo de 2008

Montilla: El Socialisme Català com a referent.

Montilla: “El socialisme català es troba en disposició d´esdevenir el referent majoritari de la societat catalana”

José Montilla

El primer secretari del PSC recorda que “els socialistes varem impulsar l´acord polític que va fer realitat l´Estatut de Sau i hem fet possible, contra totes les adversitats, el nou Estatut de Catalunya”

El primer secretari del PSC, José Montilla, s´ha mostrat convençut que “el socialisme català es troba en disposició d´esdevenir el referent majoritari de la societat catalana” ja que, amb el compromís institucional reforçat a tots els nivells, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya “han reiterat, elecció darrera elecció, la seva confiança i ens han traslladat una enorme responsabilitat”. Segons Montilla, és aquesta responsabilitat i suport ciutadà el que converteix el PSC en el partit millor preparat per esdevenir “el projecte central i compartit de la majoria de catalans i catalanes”.

José Montilla ha afirmat que “els socialistes varem impulsar l´acord polític que va fer realitat l´Estatut de Sau i hem fet possible, contra totes les adversitats, el nou Estatut de Catalunya i som la garantia del seu desplegament al servei de tots els ciutadans”. El primer secretari del PSC ha recordat a més que seu compromís per desplegar plenament les capacitats competencials i financeres reconegudes a l´Estatut és “indefugible”. “El meu compromís en aquest sentit –ha afegit Montilla- no coneix més límits que la voluntat dels ciutadans de Catalunya i les lleis”. El primer secretari ha conclòs que aquests seran els dos referents que guiaran els acords amb el govern de l´Estat pel que fa al nou model de finançament.

Cap a l´11è Congrés

Amb la vista posada en el proper Congrés del PSC, José Montilla ha anunciat els objectius que, segons ell, ha de fixar-se el partit per encarar el futur, que passen per ampliar la presència en tots els sectors i territoris del país, defensar els interessos majoritaris de la societat i reflexionar de forma col·lectiva i oberta per “esdevenir un instrument d´impuls de reformes polítiques, socials, econòmiques i culturals”.

Passat, present i futur

José Montilla ha fet aquestes reflexions durant l´acte d´homenatge als militants amb més antiguitat del PSC que s´ha celebrat aquest vespre a Barcelona, on ha constatat que “gràcies a la tenacitat de líders com Joan Reventós, Raimon Obiols, Narcís Serra, Joaquim Nadal i Pasqual Maragall”, el PSC ha assolit l´objectiu fundacional de liderar un projecte de progrés per a Catalunya.

Montilla ha recordat, també, que “sense la determinació i la perseverança de Pasqual Maragall els catalans no disposaríem avui del nou Estatut, de la millor eina d´autogovern que mai hagi tingut Catalunya”.

30/5/2008

martes 27 de mayo de 2008

Compromís amb l´Estatut

Catalunya necessita un millor finançament per mantenir i ampliar el benestar dels ciutadans. El president de la Generalitat i primer secretari del PSC, José Montilla ha reclamat “unitat al voltant del Govern de Catalunya” en aquest tema per aconseguir uns resultats òptims. De moment, els presidents autonòmics socialistes han acceptat, després d´escoltar-lo, que l´actual sistema és perjudicial per a Catalunya i el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha refermat el seu compromís amb el full de ruta i el calendari de l´Estatut.

El secretari d´Organització del PSC, José Zaragoza, ha considerat, sobre la reunió que va mantenir José Montilla amb presidents autonòmics socialistes a Madrid, que “tenim un president de la Generalitat i un conseller d´Economia que estan defensant els interessos de Catalunya”. Així, segons Zaragoza, trobades com aquesta “permeten una discussió molt raonada” d´un tema “tan important per a Catalunya com el finançament”. El secretari d´Organització socialista ho ha contrastat amb l´actitud de CiU, que “no està interessada en què la negociació vagi bé; només vol posar pedres al camí i tornar al poder” .

CiU, però, continua tenint veus molt dissonants com la de Francesc Homs, que va tenir la desafortunada idea de dir que si el País Basc té concert econòmic és perquè pateix terrorisme. El viceprimer secretari del PSC, Miquel Iceta, ha advertit que “els nacionalistes catalans cometrien un gravíssim error si es volguessin emmirallar en determinats aspectes del País Basc i més quan, al País Basc, la gent es vol emmirallar en Catalunya i el seu model de convivència”.

El també portaveu socialista ha recordat a Homs que a Euskadi es manté el concert econòmic “perquè es mantenen els furs de l´Edat Mitjana, tal com va establir la Constitució” i ha desitjat que “tant de bo tots els de CiU fessin el que els demana Duran, que facin costat al president Montilla i al conseller Castells” en la negociació del nou finançament .

viernes 23 de mayo de 2008

PARTICIPACIÓ CIUTADANA I RESPONSABILITAT POLÍTICA

PARTICIPACIÓ CIUTADANA I RESPONSABILITAT POLÍTICA

En el darrer Ple del Parlament de Catalunya aquesta setmana s’ha aprovat per unanimitat una resolució sobre l'atenció i el tractament de la fibromiàlgia i la síndrome de la fatiga crònica. Aquesta aprovació es feia després que les entitats promotores retiressin una proposició de llei fruit d’una Iniciativa Legislativa Popular. La proposta aprovada reconeix que ambdues són malalties que afecten significativament la salut i la qualitat de vida de les persones que les pateixen i que tenen un gran impacte social i econòmic.

Crec que l’episodi viscut aquesta setmana al Parlament és una oportunitat per analitzar la forma en què els processos de participació ciutadana, ben articulats i gestionats amb responsabilitat política, tenen els seus fruits. Catalunya utilitza cada cop més un instrument d’actuació política, com les iniciatives legislatives populars, que millora la participació i la vinculació de la ciutadania a la política més institucional però que alhora requereix, si no el volem desvirtuar, d’una alta responsabilitat política per part dels partits polítics i les institucions. No podem caure en la temptació del populisme i el partidisme electoral quan ens juguem la sostenibilitat d’un model sanitari que s’ha demostrat efectiu, eficient i malgrat algunes mancances, equitatiu i de qualitat.

El procés generat per la Iniciativa Legislativa Popular sobre fibromiàlgia i síndrome de la fatiga crònica ha estat llarg i dificultós, especialment pel que fa a l’ articulació adequada de les expectatives ciutadanes, amb el marc legal vigent i la responsabilitat política de l’administració.

Els diputats, l’administració sanitària i les entitats promotores s’han de sentir satisfetes de l’exercici realitzat i del resultat final aconseguit: una resolució amb un suport unànime que ajuda a seguir millorant l’atenció a les persones afectades i que no trenca les bases fonamentals d’un model d’atenció a aquestes malalties, que en el cas de Catalunya, és pioner a tota Europa.

Ara és el moment de seguir fent la pedagogia necessària. És una pedagogia no sempre partidistament rendible però sí políticament imprescindible: explicar a la ciutadania les decisions polítiques i de gestió és una responsabilitat tant del govern com dels diputats del Parlament. Hem de ser clars en assenyalar que no podem convertir en llei la gestió d’una patologia. Els partits polítics (també els de l’oposició), conjuntament amb l’administració sanitària, havien de fer un acte de responsabilitat i convèncer a les entitats promotores que compartien la preocupació per millorar l’atenció a les persones afectades de fibromiàlgia i síndrome de fatiga crònica, però que una llei no era l’instrument adequat per millorar la seva situació.

Finalment s’ha aconseguit un consens majoritari entre totes les parts afectades. Ni el Govern ha defallit en la defensa del que considerava que era irrenunciable des del punt de vista científic i de model sanitari; ni els partits polítics, finalment, han sucumbit a fer del tema una arma partidista; ni les entitats promotores han vist sense resposta el seu esforç de mobilització social. Avui Catalunya disposa d’un model reforçat i pioner a Europa pel tractament de la fibromiàlgia i la síndrome de fatiga crònica i ha donat exemple de l’equilibri entre el foment de la participació ciutadana i la responsabilitat política.

domingo 18 de mayo de 2008

Les tecnologies de la informació geogràfica i els localitzadors GPS

Les biblioteques a Internet: catàlegs i altres serveis d'informació

miércoles 14 de mayo de 2008

Endavant Digital

Endavant Digital: "Montilla lidera el canvi en el Finançament

El president de la Generalitat, José Montilla, està donant aquests dies un impuls decisiu per a la renovació del sistema de finançament autonòmic. D´acord amb el que estableix l´Estatut d´Autonomia de Catalunya, Montilla ha refermat les bases per a l´acord entre el govern català i el govern espanyol per tal que el dia 9 d´agost poguem parlar d´un nou horitzó més just i transparent per a les finances catalanes.

Així, en aquest article publicat a El País, Montilla explica que “Catalunya pot negociar, sí, però ja no pot esperar més ”, perquè “hem de resoldre una situació clamorosament injusta”.

El posicionament de Montilla ha provocat nombroses reaccions, dins i fora de Catalunya. Especialment curiosa ha estat la de CiU, dedicada a parlar d´hipotètics trencaments entre PSC i PSOE. Miquel Iceta ha assenyalat que a Artur Mas se li nota que “vol que el president Montilla fracassi en la defensa dels interessos de Catalunya”. I José Zaragoza ha destacat que, mentre Montilla treballa, Mas es limita a posar-li la traveta."

martes 13 de mayo de 2008

Tengamos Memoria de Rusia

El renacer del ejército soviético-ruso

sábado 10 de mayo de 2008

Falso Dilema

Aplazar la negociación sobre financiación autonómica hasta que mejore la economía violaría la ley, sería injusto y tendría serios riesgos políticos. Cataluña no puede seguir siendo penalizada por ser solidaria

JOSÉ MONTILLA
EL PAIS - 10/05/2008

Felipe González publicó el pasado miércoles en EL PAÍS un interesante artículo titulado Crisis y prioridades, donde propone abiertamente un dilema bajo el enunciado de que, para hacer frente a la crisis económica, sería bueno aplazar la negociación sobre el nuevo modelo de financiación, para permitir que el Estado recupere capacidad inversora. Afirma que "inexorablemente, la nueva financiación producirá incrementos de gasto en sectores que lo necesitan de los servicios esenciales transferidos, pero que están desvinculados de los efectos de la desaceleración de la economía y del empleo que necesitamos recuperar". En definitiva, que como "ambos frentes no pueden ser atendidos a la vez de manera razonable, para que sea satisfactorio el resultado es mejor escalonarlos y centrarse en lo fundamental".

Un falso dilema se caracteriza por omitir las alternativas razonables sin argumentar dicha omisión. Y contraponer gasto social e inversión pública no sólo es negar la eficacia de combinar ambos factores como receta política y económica, sino que encierra algunas trampas y niega principios que creíamos consolidados. Como que la mejor inversión económica es la social, o que las comunidades (que son también Estado) son actores políticos con capacidad eficaz de inversión pública en "infraestructuras, vivienda protegida o rehabilitación de centros urbanos", porque muchas de estas competencias les han sido ya transferidas.

Nos enfrentamos a una situación económica que reclamará medidas y actuaciones severas, pero la economía española está más preparada hoy que en el pasado. También es cierto que las tensiones políticas de un proceso negociador como el que debemos afrontar pueden resultar incómodas en este momento; y reconozco que las incomprensiones del debate estatutario catalán han dejado un rescoldo de recelo preventivo hacia todo aquello que proponga Catalunya. Incomprensiones alimentadas de manera miserable por aquellos que siguen pensando que el anticatalanismo es rentable políticamente, ante la pasividad de quienes creen que el coste de hacer frente a la demagogia es demasiado alto.

Hay razones de peso contra el argumento según el cual hay que aplazar la negociación de la financiación autonómica hasta que un nuevo ciclo favorable de la economía mundial, europea y española permita abordarla en mejores condiciones.

La primera razón (sorprende tener que recordar lo obvio), es que el Estatut de Catalunya obliga a todos: a la Administración general del Estado y a la Generalitat de Catalunya. El argumento de que al ser una Ley con varios procesos pendientes de resolución en el TC debe ser considerada parcial o provisional no es admisible democráticamente. Las leyes en vigor son de obligado cumplimiento. Y el Estatut dispone que antes de agosto de 2008 se debe llegar a un acuerdo de financiación bilateral para su aplicación a partir del 2009.

Segunda razón: como ha afirmado José Luis Rodríguez Zapatero, la mayoría de los organismos internacionales, reconocen que el desarrollo económico de España en las dos últimas décadas se explica también por su importante proceso de descentralización. Que ha permitido desarrollarnos como sociedad y como economía moderna y competitiva. Más descentralización es igual a más desarrollo. Las economías más dinámicas son las más federales. Por eso hay que continuar y profundizar en este camino de éxito.

Y la tercera razón es que no podemos aplazar esta negociación porque debemos resolver una situación clamorosamente injusta. Nuestro actual sistema de financiación ya no es útil ni justo para todos. Ni es sano, ni es eficiente. Ya no redistribuye con parámetros actualizados, ni alcanza el equilibrio fiscal, ni promueve la solidaridad real. Hace años que el sistema no es justo con quienes más aportan.

Hay quien cree que esta inaplazable negociación será casi un combate. "Nos veremos las caras", dicen. Creo que es mejor que veamos los números reales, los argumentos y las razones y que, en base a ellas, encontremos un acuerdo razonable y más justo. Es comprensible que algunos pretendan mantener un estatus que les favorece aunque sea injusto con otros. Pero es del todo inaceptable que esta situación perpetúe una injusticia lacerante en la financiación que Catalunya necesita para atender los derechos y necesidades de sus ciudadanos. Ejercer la solidaridad es aportar más, pero no debe implicar recibir menos. Ciertamente pagan los individuos, pero las inversiones y los servicios se producen y se proporcionan en los territorios. ¿Qué sentido tiene defender el superávit del Estado si éste se produce a expensas del déficit de las administraciones autonómicas y locales? Máxime en una situación de desaceleración económica. ¿Qué sentido tiene situar un porcentaje mínimo de gasto público reservado al Estado sin atender las necesidades de gasto de las Comunidades Autónomas en función de las competencias que tienen encomendadas?

¿Quién teme cumplir una ley orgánica española como el Estatut? ¿Quién teme resolver los problemas de financiación de Catalunya y, a través de ella, abordar un nuevo marco de financiación más justo y equilibrado? ¿No es la justicia social nuestra divisa? ¿Desde cuándo la justicia es un obstáculo para la cohesión territorial?

No podemos pretender que nadie se sienta cómodo siendo solidario si su solidaridad acaba por penalizarle. No es aceptable que la solidaridad que se reclama a Catalunya perjudique los derechos de los catalanes. El riesgo es grande, porque podría acarrear el desafecto con la política española y la certeza de que un sistema considerado injusto debe ser sustituido. Y de ahí a la reivindicación del concierto económico (éste sí, por naturaleza, insolidario) o a la consolidación de fenómenos como la Liga Norte italiana, sólo habría un paso.

Existe todavía otro riesgo: si Catalunya pierde su capacidad competitiva y su capacidad de garantizar la cohesión social, puede quedar atrapada entre una España que no la atiende (ni entiende) y un futuro de progreso al que no podría llegar por falta de recursos, inversiones e infraestructuras. ¿Interesa esta situación a alguien? Por supuesto que a nadie razonable. Y seguro que a nadie que se diga socialista.

Los ejes de la propuesta que defendemos consisten en aumentar nuestra capacidad de suficiencia financiera, nuestra capacidad normativa y nuestra capacidad de gestión tributaria. Y, especialmente, asociar la mayor contribución fiscal de los ciudadanos de Catalunya a la necesaria solidaridad con el resto de las Comunidades Autónomas; pero estableciendo un nuevo mecanismo de nivelación que permita revertir parte de dicha contribución fiscal en el desarrollo de la propia sociedad catalana. Distinguiendo, por una parte, los recursos destinados a financiar los servicios esenciales del Estado del Bienestar que garantizan la igualdad entre todos los españoles (educación, sanidad y servicios sociales) y, por otra parte, el resto. Además, el nuevo sistema deberá tener en cuenta la población como variable básica, rectificada por el cálculo de la inmigración y el diferencial de costes de precios. Quizás sea bueno recordar aquí, por ser ejemplo muy ilustrativo, que Catalunya tiene tantos pobres (según el último informe de Cáritas) como habitantes tiene alguna comunidad autónoma.

Creo que atender nuestros argumentos y demandas es conveniente por razones políticas, institucionales e históricas. No hace falta que insista en el riesgo de desafección si los ciudadanos de Catalunya no sienten que el Estado y, en su conjunto, la política española atiende, comprende y apuesta por hacer frente a las necesidades de Catalunya. La solidaridad no puede acabar perjudicando a quienes más la practican, porque entonces deviene abuso. Ahora es Catalunya la que necesita los recursos. ¿Le vamos a negar lo que hemos reclamado y obtenido para las demás? Ha llegado el momento de hablar claro, de ser sinceros. Sólo desde las razones y los argumentos, sólo así, y no planteando falsos dilemas, podemos construir futuros compartidos. La España democrática, plural y federal debe ser la solución para todos sus pueblos y la mejor garante de los derechos de todos sus ciudadanos. Si España deja de interesar y convenir a todos, no será de todos. Esa es la cuestión y ése es el riesgo. Es tan claro como el agua que nos falta.

No vamos a cansarnos de explicar lo evidente. La decepción por tanta incomprensión anticatalana es una tentación, pero nuestra responsabilidad es convencer de la utilidad, conveniencia y urgencia de resolver la financiación de Catalunya. Nos la jugamos todos. Catalunya puede negociar, sí; pero ya no puede esperar más. Y, sobre todo, no puede aceptar que se le diga que "Ara no toca".

José Montilla es presidente de la Generalitat de Catalunya.

viernes 9 de mayo de 2008

Nuevo libro de Paul Preston

miércoles 7 de mayo de 2008

Machismo contra Chacon, ministra de justiciA

martes 6 de mayo de 2008

Endavant Digital

Endavant Digital: "Un pas irreversible cap a la qualitat

“L´avantprojecte de Llei d´Educació és un pas endavant irreversible per guanyar la batalla de la qualitat i dels resultats escolars a Catalunya”. D´aquesta manera ha valorat el portaveu del grup Socialistes-CpC al Parlament en matèria d´Educació, Daniel Font, un projecte que la Conselleria d´Educació ha presentat públicament després de mesos de treball per assolir acords i consensos amb la comunitat educativa.

Font destaca que “suposa integració dels recursos educatius en un sol sistema, de caràcter públic, que assegura paràmetres homogenis i de qualitat a tota la xarxa” . A més a més, segons el diputat socialista, “implica opcions de fons en matèria d´innovació legislativa, de nova assignació de recursos econòmics i de règim de funcionament de la comunitat educativa”.

Resulta igualment important el fet que “es valoren els resultats de cada escola per sobre l´aplicació dels formats curriculars establerts”, amb l´objectiu final de “fomentar l´autonomia real dels centres i els projectes educatius de cadascun”. Així, ha afegit, Font, “s´impulsa l´autonomia real mitjançant la carrera professional, la funció directiva i la flexibilització curricular”. Pel que fa a l´educació infantil, el diputat del PSC ha considerat que “es tracta d´un nou pas endavant, perquè estableix l´obligatorietat de l´escolarització entre els tres i els sis anys i la garantia d´oferta entre els zero i els tres.

jueves 1 de mayo de 2008

Gabinet de Mitjans del PSC

MANIFEST DEL PSC AMB MOTIU DE LA CELEBRACIÓ DEL PRIMER DE MAIG DE 2008

"El PSC reafirma la plena vigència dels objectius d´assolir el benestar i la cohesió pel conjunt de la societat i, en especial, pels sectors més desafavorits i més exposats a patir el canvi de cicle econòmic que s´ha iniciat"

El PSC vol reiterar, amb motiu de la celebració del Primer de Maig, el seu compromís amb el moviment obrer i el sindicalisme de classe en la seva lluita en defensa dels interessos dels treballadors i les treballadores i per construir una societat més justa.

En aquest sentit el PSC reafirma la plena vigència dels objectius d´assolir el benestar i la cohesió pel conjunt de la societat i, en especial, pels sectors més desafavorits i més exposats a patir el canvi de cicle econòmic que s´ha iniciat . El PSC es compromet a fer-ho des de les institucions que governa i per mitjà de polítiques econòmiques que atenuïn la desacceleració en el creixement, afavoreixin la transformació cap a un model productiu de més valor afegit i que tinguin com a objectiu la plena ocupació de qualitat, com a millor garantia per evitar l´exclusió i l´increment de les desigualtats socials.

El PSC com a opció política majoritària amb màximes responsabilitats de govern i en aplicació dels seus programes electorals, es compromet a posar especial èmfasi en impulsar les mesures de política econòmica que esmorteixin la desacceleració en el creixement, amb el conseqüent risc de pèrdua de llocs de treball. Mesures que han de contribuir també a facilitar el canvi en el model productiu, fent-lo menys depenent de sectors de poc valor afegit, i més capaç de generar ocupació estable i de qualitat. Caldrà continuar posant les bases per a un patró de creixement sa i equilibrat, que possibiliti seguir creixent en termes de PIB però també reduint la temporalitat, com ja s´ha fet en un 3% el 2007 i generant llocs de treball d´alt valor. Caldrà també posar èmfasi en desenvolupar polítiques de promoció econòmica , d´autoocupació i de suport als nous emprenedors i treballadors autònoms, que suposen filons de creació de riquesa i de nous llocs de treball.

El PSC es compromet a impulsar les polítiques d´ocupació que permetin l´adaptació del mercat de treball al nou cicle econòmic, a la formació dels treballadors i treballadores en sectors emergents, i a facilitar l´ocupabilitat d´aquells que hagin perdut el seu lloc de treball en els sectors més afectats per la desacceleració. En aquest sentit, caldrà donar continuïtat a programes de govern com els plans integrals de formació per a persones aturades que acaba d´aprovar el Govern de la Generalitat amb 82 M€. Pel que fa a les polítiques actives d´ocupació, caldrà afavorir l´encaix entre l´oferta i la demanda en el mercat de treball, evitant distorsions i optimitzant així tot el potencial productiu de treballadors i empreses. Unes polítiques d´ocupació que han de continuar sent fruit del diàleg social permanent entre sindicats i patronals, tot aprofitant la creació de nous àmbits de diàleg com el Consell de Relacions Laborals de Catalunya.

El combat en favor de les polítiques d´igualtat d´oportunitats per raó de gènere, edat, origen ètnic o geogràfic i orientació sexual, té un especial sentit en l´àmbit laboral, on les discriminacions salarials, les condicions laborals, de promoció professional, de salut i de seguretat i fins i tot d´estabilitat en el lloc de treball mostren el seu caràcter més agut i injust. És per això que el PSC referma en aquest Primer de Maig el seu compromís d´impulsar les polítiques que facin possible una societat i un mercat de treball justos i amb igualtat d´oportunitats per a tothom, i fa una crida als seus i les seves militants a sumar-se a les manifestacions i actes commemoratius convocats per les centrals sindicals.

Of. Parlam. Europea

Of. Parlam. Europea:

Josep Borrell alerta que Europa pot passar gana. (El Punt, 19.04.08)

Ho va dir Josep Borrell, exministre i expresident del Parlament Europeu, en la presentació ahir d'un llibre que ell ha coordinat: Europa en la encrucijada.


Europa ha viscut fins ara pendent de si es podria abastir d'energia, i aviat es pot trobar havent-se de preocupar per si podrà menjar. Ho va dir Josep Borrell, exministre i expresident del Parlament Europeu, en la presentació ahir d'un llibre que ell ha coordinat: Europa en la encrucijada. Incomoditats de la globalització i un repte amb el qual Europa no comptava i que el mateix llibre presentat ahir no arriba a recollir. Els preus dels aliments han augmentat extraordinàriament en els països d'origen dels quals Europa s'abasteix, com hi han augmentat els preus dels béns de consum o les matèries primeres, i el col·lapse es pot produir. Borrell va recordar que l'actual Unió Europea va néixer ara fa cinquanta anys amb l'objectiu, entre d'altres, de solucionar el problema de la gana derivada de la postguerra. «Ara, l'objectiu s'ha de renovar.»
Durant la presentació del llibre va quedar clar que la renovació d'objectius per part europea ha de ser constant. Fa uns anys, la Unió Europea volia competir amb els Estats Units. Ara, l'imperi americà està en declivi i Europa ha de fer front a l'emergència de la Xina i l'Índia. La immigració és l'altre gran repte, mentre que el de la dependència energètica continua vigent i el de l'anomenada Europa social no s'acaba de concretar per falta d'unificació de les lleis laborals dels diferents països, que creen contradiccions i poden acabar generant conflictes entre treballadors comunitaris que treballen fora del seu país. Borrell es va referir a l'euro dient que ha estat una eina formidable que de tota manera Europa encara no sap fer servir com a eina política.
L'acte va ser presentat pel periodista Lluís Foix, que va parlar de l'«èxit d'Europa» –un èxit que Borrell va relativitzar–, i per Narcís Serra, que va dir que pensar en Turquia –un altre repte– ajuda a definir-nos com a europeus.